Votar sense matisos

No valoraré els resultats perquè ja hi ha qui ho pot fer des de la credibilitat i el rigor. Però sí que vull discutir, precisament, algunes premisses incloses en les valoracions que porto sentint des de diumenge a la nit i que li presumeixen a la societat catalana qualitats i capacitats que no té. Ni la catalana ni cap. És més aviat una anàlisi periodística de com, a dins del sector, tendim a interpretar els resultats electorals.

He sentit en les darreres hores que “els catalans han dit que sí que volen procés sobiranista, però amb matisos i no amb un únic líder”. He escoltat que “la societat ha parlat” i li ha dit als polítics que “independència sí, però polítiques socials també”. He llegit també que el poble català “és intel·ligent”, “ha volgut evidenciar la seva pluralitat” i “no vol encomanar-se a un únic partit”. I que com a col·lectiu “han castigat l’aventura independentista” però que alhora “han volgut fer palès que alguna cosa ha de canviar”.

Foto: Elperiodico.com

Sentències grandiloqüents que personifiquen l’electorat, com si aquest fos un ens únic, amb ànima pròpia. Com si fos alguna cosa més que la suma d’individus. I, malgrat sigui una obvietat, veig que cal recordar-ho: no. No és així. La societat, ni la catalana ni cap, no envia missatges ni fa lectures ni vota amb matisos. No té opinió més enllà de la que se’n derivi de la suma d’opcions individuals.

Potser sí que molts ciutadans haguessin volgut donar un suport majoritari a Artur Mas, però amb matisos, com una petita dosi d’ERC o d’Iniciativa. Potser sí que altres haguessin volgut votar combinadament “una mica de PP però també amb un puntet de Ciutadans per donar-los un impuls”. És probable que algú altre hagués apostat per una barreja d’Iniciativa i PSC si se li hagués permès.

Però la realitat és que cadascun dels votants, individualment, ha donat el 100% del seu vot a un sol partit. Únic. I íntegrament. Sense matisos possibles. Cadascú amb les seves motivacions, cadascú amb els seus objectius. Però a només un. Evidenciada l’evidència, trobo agosarat concloure, per exemple, que “Catalunya segueix volent que Artur Mas governi, però vol més pes d’Esquerra”. Catalunya ni vol ni deixa de voler res. La frase, llegida fredament, és absurda: cadascú ha votat individualment, sense saber què farien els altres votants i per tant sense poder articular com a grup un missatge conjunt i coherent. Senzillament una majoria de ciutadans han donat el seu vot a Mas, i uns altres li han donat a Jonqueras. Res més.

El mateix per als qui creuen que “els unionistes han volgut menys pes per al PSC i li han donat a Ciutadans”. No. Alguns han seguit votant el PSC, i altres hauran votat Ciutadans. I una cosa no treu l’altra: potser sí que és cert que molts votants volien exactament això o allò altre que després hem llegit a les anàlisis, però la realitat és que no ho van poder expressar i al final han hagut de triar un sol partit. A les urnes, avui, no és possible manifestar aquesta mescla complexa de sensibilitats que els mitjans posteriorment volem deduir quan ens mirem el conjunt dels resultats.

Una simplificació inexacta i poc rigorosa, si voleu, però que pot ser clarificadora: si el 100% dels catalans, posem per cas, hagués volgut principalment que governés el partit A, però amb un fort desig secundari de què el partit B tingués un pes important al seu costat, previsiblement tots els ciutadans haguessin acabat votant per A, i B no hagués rebut ni un sol sufragi. I no hi hauria hagut cap manera d’expressar aquest desig secundari de donar preponderància a la força B.

Foto: Europapress.net

Amb el sistema actual, si la força guanyadora aconsegueix el 45% dels sufragis i la segona el 30%, la lectura no pot ser que “la societat és tan llesta que ha volgut donar el 45% del poder a uns però s’ha reservat el 30% per als altres, perquè no li agraden les majories absolutes”. L’únic que podem assegurar sense caure en hipòtesis respectables però no demostrables és que “el 45% dels ciutadans volia que el representessin uns, i un 30% apostava pels segons”.

Tot plegat demostra que cal revisar el sistema electoral actual, perquè aquesta complexitat que no es pot expressar a les urnes sovint sí que existeix en l’individu. Aquest sí que pot desitjar donar el 50% del seu suport a un partit, un 30% a un altre i finalment el 20% restant a uns tercers. I això seria possible amb llistes obertes, a on –si el sistema fos pur- no només l’elector pot ponderar el seu vot incloent tants partits com vulgui, sinó que a més pot elegir les persones concretes que vol que el representin d’entre les incloses en cada llista.

Un sistema de llistes obertes al qual, d’altra banda, no li veig més inconvenient que una major complexitat en el recompte. Complexitat, per cert, que es podria alleugerir si es considerés l’ús de les noves tecnologies, presents a tot arreu des de fa dècades però absents en les votacions i els seus recomptes, que em temo que en ple segle XXI se segueixen duent a terme amb el mateix procediment que en la Grècia clàssica (altra cosa és la transmissió posterior de les dades).

Potser això de les llistes obertes en té algun altre, d’inconvenient, que no sé veure. Cert. Però inclús si hi són, aquests obstacles, no valdria la pena mirar de superar-los –o suportar-los- a canvi de convertir les eleccions en un diagnòstic més realista del que volen els electors? I, de pas, llavors sí que els periodistes podríem utilitzar amb legitimitat aquestes personificacions que tant ens agraden.